19 de gener de 2012

Els campions del món (3): Alberto Ascari

Avui parlarem de l'últim campió del món italià. Malgrat la influència i importància que Ferrari ha tingut a la Fórmula 1, ningú ha estat capaç a Itàlia d'igualar els mèrits d'Alberto Ascari. Ascari va ser el primer bicampió de la Fórmula 1, als anys 1952 i 1953, i els seus rècords de victòries i voltes ràpides consecutives només han pogut ser igualats per Michael Schumacher, però no superats.

Alberto Ascari va nèixer el 13 de juliol de 1918 a Milano. Era fill d'Antonio Ascari, pilot dels anys 20. Antonio va guanyar curses amb l'Alfa Romeo P2, i va ser al volant d'aquest vehicle que moriria, l'any 1925, durant el Gran Premi de França disputat al circuit de Montlhéry, prop de Paris.
La mort del seu pare en una cursa no va desanimar el petit Alberto, que corria pel concessionari Fiat que el seu pare tenia i que un tal Enzo Ferrari freqüentava. Ascari va començar corrent en moto, al 1937. Va passar-se tres anys competint amb motos Bianchi fins que el 1940 va participar en el GP de Brescia amb un Auto Avio Tipo 815. L'Auto Avio era el primer cotxe fabricat per Enzo Ferrari, però disputes legals amb Alfa Romeo l'impedien fer servir el nom Ferrari durant un temps. Ascari va liderar la prova, però va abandonar per un problema mecànic. Però la carrera automobilística d'Ascari es va haver d'aturar per la Segona Guerra Mundial. Durant els anys de guerra, Ascari es va ocupar al concessionari de subministrar a l'exèrcit italià. També va establir un transport de benzina entre Itàlia i el nord d'Àfrica. El seu soci en l'empresa va ser Luigi Villoresi, també pilot.

El 1946 va tornar la competició i Ascari no semblava disposat a tornar a córrer, ja que s'havia casat i ja tenia dos fills, però Villoresi el va convèncer i els dos conduiren Maseratis. La seva primera victòria va ser a una cursa a San Remo el 1948 i el 1949, ja amb Ferrari, va guanyar els Grans Premis de Suïssa i d'Europa, sent un dels pilots destacats de l'any conjuntament amb un argentí nouvingut anomenat Juan Manuel Fangio.
Per al 1950, any inaugural de la Fórmula 1, Ferrari comptava amb el model 125 que no era prou competitiu contra els Alfa 158 de Farina, Fangio i Fagioli. Així doncs, Ascari només va poder aconseguir un parell de segons llocs.

Però les coses començarien a canviar el 1951. Els Alfa, dissenyats abans de la guerra, començaven a mostrar la seva edat, i Ferrari havia introduit el 375, amb el qual l'argentí Froilán González donà a Ferrari la primera victòria. Ascari va guanyar dues curses a Alemanya i Itàlia, i va arribar amb opcions al GP d'Espanya disputat a Pedralbes. Problemes amb els pneumàtics Pirelli el van deixar a la quarta posició, mentre Fangio guanyava la cursa i el títol.

Al 1952, tot va canviar. Per al 1954, la CSI (precursora de l'actual FIA) anunciava una nova reglamentació. Alfa va retirar-se, equips com Mercedes o Lancia que pretenien entrar van esperar-se, i pràcticament Ferrari va quedar-se sola. L'Scuderia també havia amenaçat amb la retirada, però els organitzadors de grans premis, tement-se una molt baixa assistència de cotxes de Fórmula 1 (cotxes de 4.5 L atmosfèric o 1.5 supercharged), van decidir organitzar els grans premis a les normes de la Fòrmula 2 (2 L atmosfèric), on hi hauria més varietat de vehicles. Hi havia més varietat de vehicles, però Ferrari, amb el 500 F2 i Ascari, va dominar totalment.
El 1952, Ascari va guanyar totes les curses que va disputar, set, obtenint el màxim nombre de punts possible (només es comptaven 4 resultats de 9). A més, Fangio es va passar l'any lesionat, un fet que segurament va posar les coses més fàcils al pilot italià. Ascari també va disputar les 500 milles d'Indianàpolis amb un 375 modificat, i estava entre els deu primers quan va abandonar pel trencament d'una llanda.
El 1953, Ascari va tornar a guanyar el títol però de forma menys dominant. Guanyador en 4 grans premis, Fangio ja tornava a estar en forma, i els dos ja preparaven els seus següents moviments cara a la nova fórmula 2.5 L de 1954. Fangio aniria a Mercedes, i Ascari canviaria de marca italiana...

Així doncs, el 1954, Ascari, Villoresi i el jove Eugenio Castellotti signaven amb Lancia, que havia decidit donar el salt a la Fórmula 1. Gianni Lancia havia encarregat a Vittorio Jano el disseny del D50. Jano havia dissenyat els Alfa P2 (que havia conduit Antonio Ascari), P3 i el 158 campió del món els anys 1950 i 1951, i ara havia dissenyat una màquina diferent. El motor V8 estava en diagonal per fer que el pont de transmissió no passés sota el pilot, baixant el centre de gravetat general, i el combustible, en comptes d'anar al darrere del pilot com sempre s'havia fet, estava col.locat en dos tancs separats del xassís entre les rodes. Aixó feia que el Lancia D50 es comportés de manera diferent als altres vehicles de l'època. El cotxe hauria d'haver debutat el 1954, però per retards i altres problemes, no va debutar fins a l'últim GP de l'any, a Pedralbes.
Mentrestant, Ascari va córrer un parell de curses amb Maserati i una amb Ferrari. Va abandonar en les tres, aconseguint la volta ràpida, aixó si, a Silverstone. Així doncs, i veient que el Mercedes de Fangio ja havia aparescut i dominat la temporada, Lancia va portar els D50 a Pedralbes per a l'últim GP de 1954. Ascari va fer la pole i va procedir a liderar amb autoritat el GP, fins que una avaria a l'embragatge a la volta 8 el va fer parar. L'altre Lancia, el de Villoresi, ja havia abandonat, però els cotxes italians havien demostrat la seva velocitat i segur, presentarien batalla el 1955.

Malauradament, no seria sota el control de Lancia. El 1955 va començar bé, amb Ascari liderant el primer GP a l'Argentina fins que es va sortir de la pista per problemes de frens. A Mónaco (foto), els dos Mercedes de Fangio i Moss havien abandonat i Ascari liderava quan va sortir-se a la xicana i va caure al mar, ell i cotxe. Ascari va sortir nadant ell mateix, amb tant sols una fractura al nas.
Però quatre dies més tard, el 26 de maig de 1955, Ascari va anar a Monza a veure com el seu company Castellotti provava un Ferrari de resistència. Cap a l'hora de dinar, Ascari va voler provar el vehicle tot i no tenir el seu casc a mà. (El bicampió del món era molt supersticiós amb les seves coses i mai pilotava sense el seu casc blau). Després de tres voltes, Ascari es va sortir de la pista per causes que es desconeixen, a la part on ara hi ha la variant del seu nom, xocant i morint gairebé a l'instant.
Lancia, amb problemes econòmics i havent perdut el seu cap d'equip, va retirar-se de la Fórmula 1. Els D50, però van ser venuts a Ferrari per a l'any 1956 en un acord tripartit entre Lancia, Fiat i Ferrari, i seria amb un D50 "ferraritzat" amb el qual Fangio guanyaria el títol de 1956.

Qui sap què hagués passat si Ascari hagués viscut. El record que se'n té es d'un home supersticiós peró amable i cavallerós, sense la duresa competitiva de Fangio o l'actitud altiva de Farina. Probablement ell hauria anat a Ferrari en comptes de Fangio el 1956. Probablement ell hagués, en qualsevol cas, estat el rival més dur de Fangio, però un migdia a Monza ens va privar d'aquest enfrontament.