17 de gener de 2012

Els campions del món (2): Juan Manuel Fangio

El segon campió del món de Fórmula 1 de la història ha passat a ser més que un campió. Quan ens parlen dels anys 50, un dels primers noms que ens ve al cap es Fangio. Cinc títols mundials, 24 victòries i 28 poles en 51 curses justifiquen la seva plaça com a gran de tots els temps i dominador de la seva época.

Juan Manuel Fangio va néixer el 24 de juny de 1911 a Balcarce, Argentina. La seva es una història que potser no hauria d'haver passat, doncs estranyament els corredors sudamericans tenien l'oportunitat de venir a Europa a disputar els Grans Premis.
Com a molts de la seva época, Fangio va començar a aficionar-se als cotxes als 11 anys, fent d'aprenent en un taller mecànic. Dos anys més tard, entrà a la casa Studebaker on es preparaven cotxes de carrera. De moment, a ell tant sols el deixaven fer de repartidor de peces, però anava conduint per camins i aprenent sobre terra, fang, aigua, el que fos.
Amb 21 anys i amb l'ajuda d'uns amics, va muntar el seu propi taller. Després del servei militar, els seus amics li van aconseguir un Ford de 1929, amb el qual prendria part a la seva primera cursa, l'any 1936. D'aquella época, de l'equip de futbol on jugava, també en ve el sobrenom "Chueco", que es devia a que tenia les cames bastant obertes. Fangio jugava bastant a futbol, com a bon argentí.

De 1938 a 1942, Fangio viuria una gran rivalitat a les proves del país contra Óscar Gálvez, i el 1940 guanyaria la cursa Buenos Aires-Lima-Buenos Aires, de més de 9000 km, una cursa que el faria conegut nacionalment. Però la inestabilitat dins del país i la Segona Guerra Mundial feren que les competicions estiguéssin aturades fins el 1946, cosa que a Fangio l'inquietava. Tenia més de 30 anys i no volia "atrofiar-se" com a pilot. Durant aquells anys, Fangio va mantenir-se comprant i venent camions i esperant el dia que tornés la competició.

El 1948, l'Automóvil Club Argentino (ACA) va organitzar un Gran Premi i Maserati i Alfa Romeo va ser-hi presents amb els seus pilots, Achille Varzi, Nino Farina, Luigi Villoresi, Jean-Pierre Wimille... Fangio pilotaria un Maserati en dues curses i després un Simca-Gordini, i després d'una batalla important amb Wimille amb els Simca, el francès declarà que "si a Fangio se li dóna un bon cotxe, farà grans coses". L'any següent, Wimille moriria a les curses argentines, però la seva profecia seria veritat. L'ACA va enviar Fangio a Europa amb un Maserati 4CLT/48 i l'argentí guanyaria 5 curses al vell continent, fet decisiu per a ser fitxat l'any següent, l'any del primer campionat de Fórmula 1, per Alfa Romeo.

El 1950 Fangio va obtenir els mateixos triomfs que el seu company Nino Farina, però l'italià seria el primer campió. La seva victòria a Monaco va ser memorable pel fet de que, completant la primera volta al liderat i acostant-se a la corba de Tabac, va veure que la gent no se'l mirava. Fangio deduí que si no se'l miraven a ell es que alguna cosa havia passat, i efectivament, 9 cotxes havien xocat a la primera volta. Fangio va poder afluixar a temps i guanyar la cursa.
L'any següent va obtenir el primer dels seus títols, encara amb Alfa, culminant amb una victòria al barceloní circuit de Pedralbes. Però Alfa es va retirar i la reglamentació va canviar a la de la F2, cosa que va fer que els dos següents anys Alberto Ascari dominés amb el seu Ferrari. Per acabar-ho d'adobar, Fangio va tenir el 1952 l'únic accident greu de la seva carrera. Cansat després d'haver fet un llarg viatge entre dues curses, va sortir-se de la pista a Monza, el seu Maserati va volcar i el seu pilot va sortir volant. Fangio va fer-se una fractura a les vertebres i no va poder córrer més aquell any. El 1953 tornaria i conduiria per Maserati a la Fórmula 1, guanyant un Gran Premi, i també l'espectacular BRM V16.

Per al 1954 Maserati, Lancia i Mercedes lluitaren fort per als seus serveis, i finalment l'aposta de Fangio per les fletxes de plata va ser guanyadora. Malgrat no disposar dels W196 carrossats fins a França, Fangio guanyaria les dues primeres curses amb Maserati i després 4 més per al seu segon títol. El 1955, ja sense les rodes cobertes, Fangio i Mercedes tornarien a guanyar, amb 4 victòries, però Mercedes es va retirar de la Fórmula 1 després d'haver estat part del terrible accident de Pierre Levegh a Le Mans.
A finals de 1955, Fangio pensava retirar-se. La seva idea inicial havia estat fer un any a Europa, però ja en portava 5, havia guanyat tres títols i podia viure bé amb el que havia guanyat com a pilot de Mercedes. Però problemes polítics a Argentina i la congelació dels béns d'esportistes, actors, etc. va obligar a Fangio a seguir. Entre Maserati i Ferrari, va elegir Ferrari, que havia heretat els Lancia D50. Aquell any, Fangio guanyaria 3 curses i tornaria a ser campió, peró no va entendre's mai amb Enzo Ferrari, que no el considerava tant bo com es deia. Fangio passaria a Maserati el 1957, guanyaria el seu cinquè títol i 4 victòries, la última de les quals a Nürburgring.
La de Nürburgring 1957 seria LA victòria de Fangio. L'argentí dominava la prova amb 29 segons d'avantatge davant dels Ferrari de Mike Hawthorn i Peter Collins, però després d'una aturada lenta al box, va quedar més d'un minut darrera dels anglesos. Rebaixant el rècord de volta, Fangio avançà els dos Ferrari a l'última volta, davant del deliri del seu equip.

El 1958, Fangio va córrer a Argentina al gener, sent quart. Entre mig, al febrer, va patir un segrest de 26 hores a mans de seguidors de Fidel Castro, i al juny a França, va notar que ja no volia córrer més. El guanyador, Mike Hawthorn, va evitar doblar-lo per respecte. I Fangio se'n va anar a casa. Aquell any també va intentar classificar-se per a les 500 milles d'Indianàpolis, pero ho va deixar córrer al veure que el cotxe no era competitiu.

Fangio va mantenir un concessionari de Mercedes-Benz i va ser durant la resta de la seva vida un ambaixador per a la marca alemanya. Va ajudar també al seu nebot Juan Manuel II, que aconseguiria dos campionats IMSA a Estats Units.
Pilots del seu temps com Stirling Moss o més joves com Ayrton Senna admiraven i respectaven profundament l'argentí. Tenia un caràcter amable i humil i era de les persones amb les quals una encaixada de mans era tant o més valuós que un contracte. Com Senna deia: "Cada any hi ha un campió de la classificació general, però no tothom sap comportar-se com un Campió de Món. Fangio és una d'aquestes persones". Les seves marques es mantenen entre les 10 primeres de sempre i els seus percentatges de quasi el 50% de victòries i poles gairebé mai seran batuts, com tampoc la seva bonhomia, que s'apagaria definitivament el 17 de juliol de 1995, als 84 anys, a causa d'una insuficiència renal.



Us sona l'estàtua? Si, es la mateixa que hi ha al Circuit de Catalunya, i l'han replicat a 5 llocs més, Mónaco, Monza, Buenos Aires, Nürburgring i Stuttgart...

1 comentari:

Alex ha dit...

Molt bon reportatge, s'agraeix que recordeu els grans herois d'aquest esport.