23 d’abril de 2010

La Fórmula 1 en el país del futbol meravellòs

Si una cosa és evident és que el futbol és l’esport de masses número 1 al nostre país. No tant sols té èxit televisivament sinó que també el juguen els nens al patí de l’escola. M’agrada el futbol. Sóc del Barça i, tot i que no és religiosament, solo mirar amb entusiasme els seus partits. No obstant això, a vegades m’intoxico i acabo amb comatílic de Barça.

Des del partit de l’anada de la Champions League amb l’Inter de Milà, tenim Barça a tot punt imaginable suplicant als 4 vents la èpica “remuntada”: Quan pujo al cotxe el sento a la ràdio, quan sopo en parlen a les noticies, quan vaig a treballar, de nou a la radio i també al correu electrònic, fins i tot quan em relaxo a casa navegant per internet tinc el Facebook bombardejat de Barça. Ara sí que ho puc dir: aquesta setmana m’he empatxat de futbol.

De fet, a mi mai deixa de sorprendre’m la repercussió que té el futbol a casa nostre. Tenim programes de televisió, en hores de màxima audiència, que es dediquen exclusivament a parlar d’això cada dia. El mateix passa amb la ràdio o, per exemple, els diaris, on hi ha un assortit per elegir bestial. Cada dia 80 pàgines de futbol, a tot color. Si fins i tot fora de temporada s’editen! Tantes notícies hi ha?

Molts ho tenim assumit, però pensant-ho, no deixa de sorprendre que un diari que es dediqui cada dia a parlar de futbol (i sovint del mateix equip) tingui a vegades més èxit que diaris d’àmbit més general, com podrien ser La Vanguardia o El Periodico. La veritat és que aquestes publicacions esportives, escrites per a grans professionals, cautiven d’una manera especial no se massa per què, i acabem llegint la noticia de “el futbol es así” com si parléssim d’un terratrèmol al costat de casa. Sempre són els primers diaris que s’acaben al bar!

Amb tot això, i després de l’abans comentat empatx de futbolitis, reflexiono com seria Catalunya si l’esport número 1 fos “la Fórmula” i no pas el futbol. Què passaria si tots aquests diaris parlessin del “Gran Circ”?, què passaria si, quan Alguersuari pugés al podi, s’omplis la font de Canaletes? Què passaria si els nens practiquessin el karting enlloc d’apuntar-se a l’equip de futbol del poble?

La veritat és que imaginar-se un món, un país així, ja em perdonareu però és estrany de cullons ☺. Què passaria amb els més fanàtics de la Fórmula? Pujaríem al carro mediàtic? o en canvi també ens empatxaríem, ens cansaria tan sentir parlar sempre del mateix? Quina seria la nostra reacció davant de la següent portada?
La veritat és que no tinc resposta a aquesta pregunta. Ningú la té. Es fa fins i tot estrany plantejar-la. Imagino que, després de la futbolitis aguda que he agafat aquesta setmana, només hi han dues solucions: la primera és que el Barça passi a la final de la Champions i decideixi pujar al carro mediàtic amb allò de “sinó pots veçe’ls uneix-te a ells” ☺. La segona és que el núvol negre d’Islàndia, al més pur estil LOST, deixi arribar a tots els equips i tinguem la festa en pau: la festa del motor que ens espera en dues setmanes a Monmeló, cita on, no ho dubteu ni un moment, tots i serem per fer que aquell dia siguem nosaltres qui intoxiquem una mica de “fórmula1itis” a tothom!

Salut i benzina!

1 comentari:

Jordi Domènech Montané ha dit...

La veritat es que les dues setmanes que vaig estar a Itàlia (Monza 2007...), vaig trobar que feien molts més programes de futbol que aquí. A la tele no se si és tan descarat, però els diaris... Hi han 4 diaris de masses: 2 del Madrid, 2 del Barça...

Crec que ens podem alegrar que, en general, les revistes de F1 de diferents països son bastant neutres totes, només permetent la lógica alegria pel pilot/equip del país...

Jo personalment sóc bastant fanàtic del futbol, però cada any vaig a un GP i cada any NO vaig a un partit de futbol. Però el futbol (el Barça), almenys a la meva família, ha estat sempre a casa, des de petit. La Fórmula 1, la vaig aprendre a estimar. El futbol, ja era amb mi.