18 de març de 2010

Afició o diners? Vet aquí la qüestió.

Tinc la sensació d’haver viscut ja aquesta situació, no recordo exactament quant, però si la de per aquí ja i hem passat. Déjà Vu.


O estic depresiu, o bé vaig dipositar un excés d’expectatives davant la primera tongada de l’espectacle: la cursa s'em va fer irremediablement pesada, avorrida, i em va deixar en un estat gairebé catatònic.

En quant a l’espectacle ofert per els “first class” tres quarts del mateix, avorrit, fins i tot pesat, doncs quin al·licient té un cotxe darrere l’altre, volta darrera volta fins a quaranta-nou.... inacabable. Personalment, vaig gaudir molt més de les Q1, Q2 i Q3, del dissabte que no pas de la carrera del diumenge, tot i les expectatives posades en la mateixa per part de tots els mitjans. En carrera i molt curiosament l'al·licient estava més present al darrera, que no pas al davant, el món al revés?, crec que cal fer-hi alguna cosa, doncs de continuar les curses en aquest to i tarannà, malament rai. Si això i afegim la pèssima realització de la TV, “apaga y vámonos”.

Soc partidari de que s’afavoreixi l’espectacle envers al públic i l’audiència, no es que vulgui sang no, això no, però si que trobo a faltar més “octanatge” a les curses, cal canviar, modificar, re-editar el que calgui i com calgui per tal d’afavorir l'al·licient, digueu-me nostàlgic, però trobo a faltar les curses i els duels que vàrem viure els aficionats ja fa un grapat d’anys.

Tinc entès, (pot ser em vaig equivocar o confondre), que els canvis de normatives apart d’altres raons era per afavorir l’espectacle, però vet aquí que ha empitjorat, per a mi les aturades a boxes de l’any passat, tot i el risc i perill real dels repostatges, eren molt més diguem-ne espectaculars, les d’ara les trobo anodines, avorrides, i previsibles, no sé, és com veure una pel·lícula amb un inici, desenvolupament i un final previsible, perd de totes, totes, la gràcia i l'al·licient. La sorpresa, el frec a frec entre pilots, els avançaments i d’altres, fins i tot un petit risc d’incertesa és en si mateix: la salsa, l’estat d’ànim, el tó diferenciador, de passar-ho d'allò més be o de avorrir-te com una ostra.

Que voleu que us digui, a mi, una cursa al mig del no res, amb public de “paper cuixer”, decorat de tribuna, i poca cosa més, doncs la resta del circuit, sorra, banderoles i palmeres, no té cap gràcia, no té cap al·licient, jo em pregunto i la volta del camió amb els pilots, va fer marxa enrere al finalitzar la recta principal...? o va continuar endinssanst-se al desert, (per cert allargat 800 metres més amb uns revolts sense sentit) i a qui saludaven...? als comissaris de pista...?, ja sabem que en aquest circ, la pela es la que mana però, analitzant-ho fredament, no té ni solta ni volta, què es vol?
afició o diners?

Espero impacient la propera cursa, el ritual de llevar-me a la matinada i d’altres sense anar pràcticament a dormir em produeix una sensació de “jet-tv-lag”, dolçament somnífera fins i tot agradable, si més a més tenim la sort de presenciar i viure una cursa entretinguda, distreta i emocionant què més podem desitjar? apa doncs esperem que Austràlia no ens decepcioni i podem gaudir d’una matinada inoblidable.

so be it”.

Artícle original de Pere Sitjà i Corrius.